La soledat ara és cosa de tots/es

Gent gran sentint soeldat

Envellir, avui dia, res o poc té a veure amb el que significava fa unes dècades. Els processos d'individualització i urbanització accelerada, les transformacions culturals i tecnològiques, o els canvis en estructures familiars, entre altres, són factors que tenen una incidència directa en com vivim l'última etapa de la nostra vida.

D'altra banda, l'augment de la longevitat o allargament de la mal-denominada tercera edat, esbossa un escenari desconegut fins al moment. Ens trobem en el llindar d'una nova època, en la qual ja es comença a albirar un canvi de paradigma, però que indubtablement ens enfronta a nous reptes, tant econòmics i polítics, com socials. 

La soledat no desitjada i l'aïllament social de la gent gran són dues de les qüestions que últimament comencen a adquirir certa rellevància, i es reconeixen com a línies clau de les polítiques socials i sanitàries. La soledat és un fenomen complex que, fruit de múltiples aproximacions teòriques, ha generat diferents debats al llarg del temps. Si fem un repàs molt succint per la història i retrocedim a les primeres anotacions sobre soledat (segles XVIII i XIX), és l'existencialisme, des de la filosofia, la que per primera vegada observa la soledat i l'entén com un enigma gairebé inherent a l'ésser humà, al qual tota persona ha d'enfrontar-se en algun moment de la seva vida. 

Des de la psicologia no es comença a abordar fins ben entrats els anys 50, i, de fet, les recerques de caràcter empíric, sempre des d'una lògica individual, no comencen a prendre cos fins als anys 80. Tot això a conseqüència de l'aparició de nous fenòmens que, en aquella època, van generar alguns canvis socials importants com l'augment exponencial de les taxes de divorci, de llars unipersonals i de la viduïtat durant la vellesa.

A principis dels 80, Robert Weiss, un dels autors més reconeguts en aquest camp, diferència conceptualment, per primera vegada, entre la soledat social i la soledat emocional, entenent la primera com la falta o insuficiència de relacions o sentiment de comunitat, i la segona com l'absència de relacions personals íntimes o d'inclinació, i obrint d'aquesta forma el debat, avui dia encara viu, sobre la unidimensionalitat o multidimensionalitat del concepte.

Més o menys en la mateixa època, Peplau i Perlman, realitzen una de les majors contribucions en aquest camp -publicant dues compilacions en les quals es recullen totes les aproximacions teòriques existents fins al moment-, aporten una mirada empírica i assumeixen la importància de mesurar la soledat per a poder intervenir i pal·liar el seu impacte. De fet, en aquesta època es construeixen els principals instruments de mesurament. 

Ja en el segle XXI, encara lluny del consens respecte al fenomen, el que sí que és indubtable és que la soledat continua sent un enigma constant per a l'ésser humà, i juga un paper més que important no sols en la construcció i el desenvolupament de les persones com a individus, sinó també en el de les societats.

Les alarmants notícies sobre els alts percentatges de sentiment de soledat en tots les cohorts d'edat a Europa, o el fet que a Espanya el 9% de la població la pateixi amb freqüència, apunta interrogants sobre l'evolució de societats com la nostra, en la qual els valors comunitaris i col·lectivistes han estat, en anteriors etapes de la nostra història, un segell d'identitat. 

En temps de la modernitat líquida que ens descriu Zigmunt Bauman (caracteritzada per la inestabilitat, falta de cohesió i precarietat en els vincles) la soledat ha deixat de ser una qüestió pura i exclusivament individual per a concebre's com una qüestió social. La seva prevalença i demostrat impacte en la salut i qualitat de vida de les persones han generat alarmes i interrogants, i ens preguntem com construir respostes des de l'acció social i les polítiques públiques, ja que no és només una qüestió del present, sinó que ho serà del futur. 


A la nostra manera de veure, el primer pas és entendre el constructe en la seva complexitat individual i social, com expliquem de forma més extensa en aquest article que es publicarà en paper en el pròxim quadern de la Fundació Grífols i Lucas.
 

Compartir

Articles relacionats