"Davant la soledat hem d'apoderar les persones", J. Yanguas

Javier Yanguas

La soledat de la gent gran és un tema complex. Actualment està a l'ordre del dia tant a l'agenda política com mediàtica, però realment estem fent les coses bé? Javier Yanguas, Director Científic del Programa de Gent Gran de la "Fundació la Caixa" i president -fins al passat mes de juny- de la Secció de Ciències Socials i del Comportament de la International Association of Gerontology and Geriatrics fot the European Region (IAGG-EU) analitza la situació actual i proposa maneres per millorar-la i així poder paliar, en la mesura que sigui possible, la soledat. Yanguas és doctor en Psicologia Biològica i de la Salut per la Universitat Autònoma de Madrid, entre altres. Ha exercit com a Tècnic d'Innovació en intervencions en el Centre Gerontològic Egogain (1989-1999) i ha dirigit el Màster de Gerontologia Psicosocial de la Universitat del País Basc (1996-2000). Així mateix, ha sigut director de I+D de la Fundació Matia i Director de Matia Instituto Gerontológico entre el 1998 i el 2017. És expert a nivell internacional en nous models d'atenció a gent gran.

Considerem gent gran a aquelles persones que tenen 65 anys i més, però aquesta classificació no respon a la realitat i influeix en el disseny de serveis i recursos. Com creus que hauriem de reconsiderar aquest tema?

A part que vivim més anys i estem en millors condicions, el que està passant fonamentalment és que el cicle vital està canviant. En general, som nens durant més temps (excepte, probablement, en casos d'exclusió social), adolescents més temps i joves més temps, però els 65 anys es mantenen com la fita d'entrada a la vellesa i això, potser, no correspon massa a la realitat. Moltes persones que tenen 65 anys avui en dia ni es veuen grans ni se senten grans. A gerontologia, històricament, la vellesa s'associava a tot allò relacionat amb el declivi, amb les pèrdues. Però avui, moltes persones de 70 anys senten que el seu cicle maduratiu no ha acabat; per a elles la vellesa és una etapa de creixement i desenvolupament personal. Ara, quan fem 65 anys, podem tenir per davant dos o tres dècades i això és molt de temps, el mateix que entre 0 i 20 ó 20 anys,

Segons alguns demògrafs, la vellesa hauria de tenir un llindar d'entrada mòbil en relació a l'esperança de vida: l'entrada podria ser "x anys menys" que l'esperança de vida mitjana de la teva generació. A més, en allò que anomenem "vellesa", ens trobem amb realitats molt diferents: des de persones que es conceben més des de l'adultesa, fins a gent de 90 i 100 anys amb característiques molt diferents a les anteriors, en realitat són "fills i pares", tot i que no s'ha d'oblidar que allò que anomenem vellesa també hi ha fragilitat i dependència.

A part que vivim més anys i que estem en millors condicions, el que está passant fonamentalment és que el cicle vital està canviant.

Creiem que existeixen molts estereotips sobre la gent gran que no corresponen a la realitat i volem que ens ajudis a construir una imatge alternativa. Com és la gent gran avui en dia?

Si alguna cosa caracteritza la vellesa com a etapa és la seva complexitat i heterogeneïtat. Hi ha una creença molt freqüent que defensa que a partir de la jubilació, amb l'entrada a la vellesa, l'ésser humà està plenament desenvolupat ("acabat" de construir, per així dir-ho) i a partir d'allà ve el declivi. El desenvolupament humà des d'una perspectiva psicològica dura mentre segueixin produint-se transaccions entre l'organisme biològic i el context sociocultural. El que passa és que en aquesta dinàmica -que es dóna al llarg de la vida- hi ha pèrdues i guanys. A mi em molesta profundament que no es reconegui la vellesa tal com és. A vegades es margina a les persones per tenir una edat determinada o certs dèficits; altres vegades, sembla que busquem el “do de l'eterna adultesa” enaltint comportaments típics d'adults i joves, amb un missatge subliminal: un “bon envelliment” és ser adult i no vell. 

Jo reivindico una mirada de la vellesa lliure d'aquests condicionaments, ni “vellesa és igual a decrepitud i dependència”, ni tampoc és “la cerca de l'eterna adultesa”. Cal recollir de debò el que és aquesta etapa de la vida, on hi ha pèrdues i guanys. Probablement la vellesa és l'etapa on més heterogeneïtat existeix dins del cicle vital. Hi ha persones en excel·lents condicions de salut, persones amb fragilitat i dependència; diferents generacions (gairebé pares i fills); cuidadors i cures...

Si alguna cosa caracteritza la vellesa com a etapa és la seva complexitat i heterogeneïtat.

La soledat s'ha posat de moda. Ha passat de ser un tema reservat a l'esfera de la intimitat de la gent per entrar a l'agenda social i política. Què ha passat?

Ja sabíem des de la dècada dels 80 i 90 que el bon funcionament social genera salut. Numbrosos estudis així ho indiquen. Per exemple, l'estudi longitudinal de Harvard que començar als anys 30 del segle passat va establir sense indici de dubte la contribució de les relacions socials a una vellesa lliure de discapacitat i el fet que la soledat "mata". El que em sembla que ha passat en els últims anys és que els canvis demogràfics, els canvis en les  maneres de viure i en la convivència, la gobalització, el pas de societats més "comunitàries a societats més individualistes, etc., canvis que es venien cultivant des de fa molt de manera sigil·losa, han trobat eco una societat la "liquidesa" de la qual (per dir-ho en termes que utilitzava Bauman) no agrada. Tot i així, en la qüestió que la soledat s'ha posat de moda, tinc una reserva: hem passat de què la soledat no existís a què tot sembla ser soledat. De no prestar-li atenció a ser una epidèmia del segle XXI. Crec que hem de centrar-nos i ser riguroses; assumir la complexitat de la soledat i no pensar que tot és soledat, no sigui que deixem d'invertir en altres àrees.

Theresa May va crear un Ministeri per abordar la soledat al Regne Unit. Fa uns dies, la secretaria d'Estat Ana Lima anunciava la posada en marxa d'un pla global contra la soledat no desitjada a Espanya. Creus que és necessària una estratègia nacional al nostre país? Quina ha de ser la implicació de les Administracions Públiques?

Jo crec que el que va passar al Regne Unit a l'hora de gestar-se la campanya END LONELINESS va ser un procés molt diferent, amb el treball en el parlament, la comissió, investigació, etc. Un bon exemple a estudiar, sens dubte.

Jo no sóc polític i, per tant, em costa opinar sobre la necessitat o no d'una estratègia nacional i l'oportunitat d'un possible ministeri de la soledat. El que sí crec és que la soledat s'ha d'abordar des de la proximitat a les persones, des de la quotidianitat, tenint en compte les diferències i idiosincràsia pròpia de casa ésser humà i de la seva comunitat. Per a mi hi ha tres qüestions principals: sensibilitzar la ciutadania, construir xarxes comunitàries de recolzament i cura, i apoderar persones per fer front a la soldat. Una última qüestió: el revers de la soledad no és la "no soledat", sinó que el bon funcionament social, que és on estan els beneficis personals i socials. Aquest ha de ser l'objectiu: recuperar un bon funcionament social.

Hi ha tres qüestions principals: sensibilitzar la ciutadania, construir xarxes comunitàries de recolzament i cures, i apoderar persones per fer front a la soledat.

La soledat afecta més a homes o dones? Alguns estudis apunten que els homes estan més sols, però no hi ha un consens acadèmic. 

No hi ha consens. L'evidència és dispar. A més, sembla ser que els resultats també depenen de les mostres incloses en els estudis, de la metodologia, especialment de la mena d'instruments que s'utilitzen per a la seva avaluació: sembla que quan es pregunta directament sobre la solitud les dones obtenen puntuacions més altes que els homes; i quan són preguntes més indirectes aquestes diferències s'anul·len i fins i tot alguns estudis parlen de més solitud en homes que en dones. En el Programa de Gent Gran de la Fundació Bancària “la Caixa” hem realitzat un estudi que donarem a conèixer pròximament, amb una mostra de 15.000 persones majors de 60 anys que acudeixen a centres de gent gran de tot l'estat; i un dels resultats que està aflorant que crec que té interès, no és tant si hi ha més soledat en homes o en dones, sinó conèixer si existeixen diferències en la manera de viure la soledat segons el gènere. En aquest sentit els resultats apunten al fet que la soledat pot ser més complexa (amb més matisos) en les dones que en els homes. En els homes es tracta d'una soledat amb caràcter més “social” i en les dones, amb un tint més de “soledat emocional”. A més, també sembla ser que la soledat s'experimenta de diferents maneres segons l'edat. Això ens porta a la necessitat ineludible de pensar en intervencions diferenciades i a augmentar la complexitat de les intervencions davant una soledat que és diversa en si mateixa.

L'exclusió social genera soledat i a la vegada la soledat no exclou a ningú.

Què hem de tenir en compte per a intervenir en la soledat no desitjada?

Crec que hem de fer un esforç per facilitar que les persones s'apoderin. El que et fa lliure de la soledat no és que no la sentis, o demandar “companyia” si és el que un troba a faltar. El més ideal seria que facilitem eines a les persones per poder gestionar-la i donar-li la volta, o almenys poder conviure tan bé com sigui possible amb ella. Com abans assenyalàvem, són necessaris tres nivells d'intervenció: a) les persones; b) el comunitari; i c) la sensibilització ciutadana.

Nombrosos estudis apunten que hi ha una relació entre nivell d'estudis, pobresa i sentiment de soledad: a menor formació i recursos, més soledat no desitjada. No obstant això, la nostra experiència acompanyant ens demostra que la soledat és transversal i independent al nivell d'ingressos i formació. Què opines?

L'exclusió social genera soledat i alhora la soledat no exclou a ningú. Cristina Victor, una de les majors expertes en soledat, planteja un model de soledat on parla de variables internes a l'individu (intrapersonals, com la personalitat, cognició, afectes…) i externes a l'individu (la presència o no de serveis, els aspectes econòmics, d'habitatge...) que poden ser grans generadors o “mantenidors” de les situacions de soledat. A mi m'agrada aquesta comprensió transversal de la soledat en la qual no es banalitza.

Activar la comunitat no és tan senzill, fer un bon projecte comunitari no és ajuntar-se a prendre un cafè i ja està.

La millor manera de prevenir la soledat és creant barris i comunitats més atentes, preocupades, pròximes i “segures” on la gent gran se senti menys vulnerable. Quines iniciatives creus que hem de dur a terme a les nostres ciutats?  

Un previ. Estic totalment d'acord, però faria èmfasi en el fet que a més de “fer comunitat” és imprescindible dotar a les persones dels recursos necessaris per a gestionar la seva soledat i sensibilitzar a la ciutadania. En una de les enquestes que realitzem en el Programa de Gent Gran de la Caixa a persones d'entre 20 anys i 90 els preguntem sobre diferents aspectes de la soledat. Els demanàvem que valoressin la importància de la soledat com a problema social. Sobre 10, la soledat els preocupava un 7 i, específicament en els majors, un 9 sobre 10. Quan els preguntàvem si coneixien a moltes persones en situació de soledat, 0, a ningú, 10, a moltíssimes, la nota era un 3-4. Així que d'una banda diem que la soledat és un problema molt important, especialment en la gent gran, però no coneixem a ningú. Per què? Perquè s'amaga, es viu en silenci, es disfressa i s'estigmatitza. Hem de començar a no emetre judicis sobre els que s'han quedat sols, no jutjar el perquè de la soledat sense conèixer les causes, hem d'assumir que la soledat és alguna cosa que ens pot acompanyar a tots, si no ens acompanya de facto. 

Dit això i responent a la teva pregunta, activar la comunitat és establir llaços de cura i ajuda entre les persones, compartir projectes, col·laborar en una fi comuna… Possibilitats? Infinites. A Anglaterra hi ha un projecte que em va cridar l'atenció en el qual gent gran que viu sola fa el menjar a estudiants universitaris, que van fent fúting a buscar-la i que han d'estar una estona parlant amb la persona gran. Els estudiants mengen estupendament i fan esport, i la gent gran treballa per a algú. Així, el vincle és fàcil que sorgeixi. Això pot ser un exemple, però hi ha milers. Activar la comunitat és posar en marxa iniciatives d'interès comú i compartit. Dit l'exemple anterior, una altra qüestió que m'inquieta: activar la comunitat no és tan senzill, fer un bon projecte comunitari no és ajuntar-se a prendre un cafè i ja està (no dic que no sigui una bona idea prendre un cafè o preparar menjar per a uns altres). Crec que parlem de “fer comunitat” amb facilitat, sense entendre, a vegades, que la intervenció comunitària necessita rigor, instruments i molt coneixement. Em fa por que s'estigui trivialitzant el que és la comunitat i allò comunitari.

Les tecnologies ens poden ajudar enormement perquè ens faciliten la connexió, però no han de marcar-nos les pautes d'una relació, no han de dirigir el nostre comportament en una relació.

Quin ha de ser el paper de les noves tecnologies per a abordar el repte de la soledat?

Les tecnologies són una possibilitat meravellosa, però en termes de relacions són un mitjà i no una fi. El problema és que ens confonem i a vegades elevem els mitjans a la categoria de finalitats. Creiem que per tenir 3.000 seguidors en Instagram tenim 3.000 amics. En les relacions socials un necessita “fregar-se” amb l'altre, que quan necessitis ajuda, per expressar-ho així, “et donin un cop de mà” (multidimensionalment, és a dir, afecte, escolta, ajuda instrumental…). Les xarxes socials, a vegades, banalitzen el significat profund de les relacions. Les relacions socials tenen, com és evident, molt de positiu, com l'afecte, l'ajuda, la comprensió, la confiança; però també negatives, ens frustrem, ens decebem, ens enfadem... Les xarxes socials ens “prometen” allò bo sense allò dolent, ens ofereixen relacions on la mutualitat i el compromís no són necessaris. T'enfades amb algú o no et ve de gust estar amb ella o amb ell i la/el bloqueges per WhatsApp, per exemplificar-ho així. Volem allò desitjable, sense assumir el que incomoda. Les relacions socials són compromís i mutualitat i no hem d'oblidar això. Dit tot l'anterior, les tecnologies ens poden ajudar enormement perquè ens faciliten la connexió, però no han de marcar-nos les pautes d'una relació, no han de dirigir el nostre comportament en una relació i hem d'estar atents a això. El més fàcil no és sempre el millor. Hem de compartir temps i invertir en relacions.

Compartir

Articles relacionats