Testimoni del Fidel, voluntari d'Amics de la Gent Gran Imprimeix Correu electrònic

Et traslladem les paraules del Fidel, voluntari d'Amics de la Gent Gran, dedicades a la seva amiga gran, la Ventura, que ens ha deixat recentment. Gràcies per compartir aquest testimoni.

santjoan-2014-sants-maiteparellada-7352-web

©Maite Parellada

"Es deia Ventura i es volia morir des de feia temps. Vivia sola, estava sola i el seu cos s’estava esllanguint com el seu present. De jove era coqueta i els portava a tots al darrera, li encantava ballar, a la tarda, a les sales de ball del Poblenou. I fer teatre, i intervenir en sarsueles. Qui sap si hauria estat una gran estrella.
La Ventura estava fluixeta i dèbil, però mantenia intacta la memòria i tenia el cap ben clar, per explicar com s’havia estimat el seu marit, un home bo en tots els sentits de la paraula. Un home que ella adorava i que l’adorava a ella.
La Ventura ha mort aquesta passada matinada, després de deu dies ingressada. Ja no podia amb la seva ànima. No sortia de casa, si no era acompanyada, per anar a la consulta o a fer un petit encàrrec.
I malgrat tot, fins el darrer moment va viure a casa seva, amb tota l’autonomia de què era capaç. Amb les seves distraccions i la seva butaca, que s’havia convertit en el seu salvavides, oceà immens d’una vida empetitida però seva.
M’ho deia, que es volia morir, que ja no valia la pena. I m’ho deia amb la naturalitat dels iaios, dels que ja no tenen perquè perdre el temps endolcint la veritat amb eufemismes estúpids o hipocresies ridícules. No, la Ventura es volia morir, conscientment i amb tota la raó.
He tingut el goig d’haver-la acompanyat alguns dies, i de gaudir dels seus records, que és el que li quedava, a banda d’alguna veïna i parents llunyans que l’estimaven bé. La Ventura se n’ha anat, però ens deixa la llavor d’unes quantes actituds davant la vida: l’alegria de sortir a ballar, el goig de l’amor de parella, la serenor d’assumir el final del camí. I la dignitat, malgrat tot, la dignitat per no perdre mai la coqueteria ni el somriure. “Que ets pocasolta!”, em deia, amb aquell mig somriure, quan jo li feia alguna broma sobre la nostra relació de parella mai del tot consumada.
Ventura, descansa en pau, segueixo esperant que em concedeixis un darrer ball, em posaré a la cua dels teus pretendents."
Setembre del 2014.

 

 Tornar a l'article Testimonis de voluntariat

 
 

Butlletí

 

Aquest lloc web fa servir cookies, tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si hi continues navegant, considerem que n’acceptes l’ús. Si vols, pots canviar les teves preferències o ampliar aquesta informació.