Testimoni de la Conxita i el Joan Imprimeix Correu electrònic

“Rebem més del que donem”

Text i fotos: Fidel Masreal

La Conxita i el Joan, voluntarisEns obren les portes de casa seva amb el mateix somriure amable amb què parlen de la mort o de la solitud aliena. Des de la força que els dóna la seva fe i la complicitat de 54 anys de matrimoni, la Conxita i el Joan, el Joan i la Conxita, expliquen ben convençuts que amb tota la feina feta com a Amics de la Gent Gran durant deu anys han rebut molt més del que han donat, que és moltíssim.

La Conxita tenia gust de muntanya i en Joan, aromes de xocolata, quan es van conèixer, fa gairebé seixanta anys. Ell treballava a la fàbrica de xocolata familiar, que va haver de plegar. Ella feia olor de camp, i això és el que al Joan el va enamorar, perquè és filla de Collsuspina, a Osona. Des de fa deu anys, primer ell i després ella, són uns dels Amics de la Gent Gran amb més dolçor i profunditat en tot allò que fan i en com ho fan. En com ho viuen.

 

Escoltar la mort

En Joan fa acompanyaments a malalts en els darrers trams de la vida. Amb els catorze amics que ha fet en aquesta vivència ha après de la vida... i de la mort. I de com acompanyar a morir: “La nostra pauta és presència i silenci. És a dir, escoltar. Normalment el malalt tem la mort. Hi ha un cert dolor, un cert temor... I nosaltres intentem escoltar”.

L’entorn no sempre ho fa fàcil: “La família no sempre ajuda el malalt a morir. Li diu ‘tot anirà bé, et salvaràs, el metge és molt bo, canviarem el medicament...’. Però el malalt sap que ha de morir i la família, en comptes d’ajudar-lo, el perjudica”.

La Conxita i el Joan, voluntarisEn Joan ha aplicat l’acompanyament i un aliat terapèutic: el silenci. “El nostre silenci fa que la gent ens confiï les seves intimitats. Senzillament, que parli. I això produeix un alleugeriment. El meu objectiu és que el malalt mori en pau. Deixar-lo morir sabent que ha fet una vida amb coses bones i dolentes i que, un cop arribat el moment, el passa el millor possible. Estar a prop de la persona en el moment de morir, i encara més si la família no l’ajuda, fa que la gent mori en pau”.

 

Donar la mà

"He rebut molt més del que he donat", assegura en Joan. I posa exemples ben senzills, ben directes. “Un dels homes que vaig acompanyar, ja no podia ni parlar perquè tenia un càncer de pit. I estava al llit. Li vaig donar la mà i em va correspondre amb unes llàgrimes. El contacte vol dir que sap que hi ha algú que confia en ell, algú que l’estima. Teresa de Calcuta diu que el pitjor de la mort és morir sol”. També recorda aquell home “que parlava poc, però que quan marxava de casa seva i passava per la cantonada, ell sortia a la finestra a acomiadar-me amb un gest... Potser no havia parlat gaire amb mi en tota la tarda, però aquell gest ja era suficient. I sé que va morir amb tota la família i en pau. Què vols més?”.

 

“Visc sola, però no estic sola”

En Joan i la Conxita, dos antídots contra la solitud. Ella, participant en tertúlies al costat d’altres tres voluntaris i fent companyia durant un parell d’hores a gent gran. “L’estona que estem allà suposa fugir de la soledat, de l’angoixa de ‘sempre el mateix, el mateix...’. És una estona nova. A vegades ens costa marxar! És que ens hi trobem bé. I ells estan contents. Ens ho agraeixen molt. Una senyora, ho recordaré sempre, ens va dir: ‘Visc sola, però no estic sola, tinc els Amics de la Gent Gran, tinc el pulsador [de la teleassistència] i tinc Déu. No em falta res’.

La Conxita també es pregunta perquè creix la solitud, i fa memòria: “Anys enrere, no hi havia aquesta necessitat d’ara perquè els veïns ens vèiem, i si feia dies que no vèiem una veïna preguntàvem per ella, estàvem a sobre. Ara has de fer un gran esforç. No hi ha temps, tothom corre. Molta gent potser podrien fer-ho però tenen altres coses, i la gent gran està molt sola. Abans hi havia més unió i teníem més temps, les dones estàvem més a casa, i aquella dita que ‘més val tenir un veí a prop que la família’ és veritat. Ara es mor un veí i ningú se n’adona”.

 

El món no és el que sembla

La Conxita i el Joan, voluntarisPer què val la pena?, els pregunto a tots dos. I la seva resposta és tan clara com sincera: “Perquè donar és rebre, perquè si dones, també et donen. El món no és el que sembla, és aquesta realitat, aquesta necessitat. I hi ha moltes coses per arreglar”, diu la Conxita. “Sempre rebem més del que donem. Per a la gent jove, en un món tan materialista, contactar amb persones amb dificultats fa sentir satisfet, saps que has fet una cosa positiva, que queda. No té valor material, però t’omple. A la gent jove els va molt bé”, afegeix en Joan.

I tots dos expressen la seva satisfacció perquè Amics de la Gent Gran vagi incorporant més joves voluntaris. “Que bé que ens anem retirant els grans!”, diu la Conxita tot rient.

No, no es retiraran. Seguiran teixint complicitats. Complicitat de parella, de voluntaris, de cristians de base, de fidels seguidors de l’Evangeli. Complicitat dels que un bon dia es van conèixer al centre parroquial i es van dir, probablement sense dir res: “Sí, potser ens posarem d’acord”. Paraules de la Conxita recordant aquell moment que en Joan escolta amb la dolçor de la fàbrica de xocolata familiar d’anys enrere.

Ha passat el temps, però el xocolater i la noia amb olor a muntanya segueixen trencant solituds alienes i teixint aliances.

 

Tornar a l'article Testimonis de voluntaris

 
 

Butlletí

 

Aquest lloc web fa servir cookies, tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si hi continues navegant, considerem que n’acceptes l’ús. Si vols, pots canviar les teves preferències o ampliar aquesta informació.