Testimoni de la Rosa Maria Imprimeix Correu electrònic

En una paraula: "Amor" (Text: Fidel Masreal)

Rosa Maria, voluntària d'Amics de la gent gran
Foto: Fidel Masreal

Ho diu la persona que la coneix més bé, gràcies a més de cinquanta anys de matrimoni, en Francesc: “Tot es resumeix en una única paraula: amor”. En ella, ajudar als altres, estimar als altres “és innat, és una persona que estima molt i ho expressa, té tendència a ajudar a la gent. S’ha passat la vida tenint cura dels que l’envolten i s’ha adonat que també pot ajudar a d’altres”, descriu, mentre li dedica mirades de complicitat, les que es tenen gràcies al pas dels anys, de la vida en comú. “Sap estimar”, remarca en Francesc marit amb sincera admiració.

La Rosa Maria té 80 anys i ja fa en fa deu que és amiga de la Gent Gran. Cada setmana, sense faltar mai, ha tingut cura d’una senyora gran o fins i tot dues alhora. Francisca, Hortènsia i Josefina són algunes de les dones que ja formen part de la seva memòria vital. Dones a les quals ha ajudat. A les quals ha escoltat. Tot plegat neix d’una motivació íntima: “He viscut la postguerra, una família una mica conflictiva, els pares es van separar quan jo tenia quinze anys i vaig haver de comprendre per què es van separar… Ho vaig passar malament”. Després de set anys d’estudiar amb constància l’exigent carrera de piano, i de tenir a tocar de mans el títol, ho va haver de deixar tot per ajudar a casa, a la mare i els seus quatre germans. “Potser em va faltar una mica d’estimació”.

De tot allò, la Rosa Maria en va treure una ensenyança senzilla però que no tothom sap complir: “Jo ho vaig passar malament, la mare també, i el pare, i si puc estalviar que ara algú ho passi malament, doncs ho faig”. Ho explica perquè ho sent així, ho percep així, a la pell i més endins: “Em dóna una tristesa molt gran especialment quan afecta els vells i les criatures. Com que vaig tenir aquesta infantesa, m’ha quedat aquesta sensació: tinc por que la gent pateixi. I si els puc fer una mica de companyia…”.

La voluntària Rosa Maria i el Fidel MasrealS’enfada i es rebel·la contra la solitud que fins i tot es pot viure tenint algú a prop, però no prou: “Quan veig una vella i una noia jove que l’acompanya pel carrer sense parlar… penso: pregunta-li sobre la seva vida. Ho està desitjant, en lloc d’estar llegint una revista. A vegades veus dues joves parlant entre elles i una vella a cada costat en silenci… Poseu-les juntes!”.

Sap perfectament que el que volen és parlar: “Les incites a que parlin amb tu, encara que hagin explicat quaranta vegades la mateixa anècdota. I t’expliquen confidències de la seva vida matrimonial, familiar... Allò que no poden revelar a ningú perquè creuen que no serà entès”. La complicitat generacional facilita l’enllaç, la comprensió. I tot i que la Rosa Maria no amaga que algunes vegades li fa mandra anar a petar la xerrada, explica: “Surto d’allà contenta perquè penses que aquesta dona durant dues hores s’ha sentit acompanyada. És un descans”.

 

Rosa Maria, voluntària d'Amics de la gent gran
Foto: Fidel Masreal

Desfent espines

No parlem només de solitud sinó de famílies que no fan prou cas. Ho sap prou bé, la Rosa Maria, que ha hagut de posar pau més d’una vegada. I també s’ha sentit colpida: “Porten moltes espines clavades. Moltes. I crec que parlant amb elles, fent que puguin treure això que porten a dins, fa que l’espina es desfaci una mica. Necessiten poder tornar a explicar-ho”. I és quan la Rosa Maria rep mostres d’agraïment. “Vostè em comprèn”, li diuen, senzillament, les dones que cuida. “Això sol ja val la pena”, diu la Rosa Maria amb un somriure de satisfacció a l’ànima, mentre recomana a tothom que sigui també voluntari.

 

“Els vells fem nosa”

I no tot és amor i tendresa, també hi ha fermesa, denúncia, indignació. Amb la mateixa claredat amb què li diu als seus néts que no està bé pegar a un altre nen, la Rosa Maria té clar que “hi ha massa egoisme” entre nosaltres.

La voluntària Rosa Maria i el Fidel Masreal“Quan veus que quan arribes ja t’esperen a la porta i et diuen: ai, nena, que bé”, això, diu la Rosa Maria, ja compensa a qui creu que no s’ha de fer càrrec dels problemes aliens.

“Els vells fem nosa”, diu ras i curt. “Als fills, fem nosa, i tot i que és molt dur, és així, i per això em preocupa”, reflexiona. I ho diu ella, que ha tingut cura de sa mare, de la seva sogra, i ara a la mare de la seva jove. “Aquesta cosa de que jo ja tinc molts problemes...”. I fins i tot arriba al punt d’escoltar, d’alguna de les dones a qui ha anat a visitar durant anys, i que tenia una mala relació amb la seva filla, paraules com: “Cada nit reso i dic, me’n vaig a dormir i que demà no em desperti. Per què no? Estic fent nosa, aquí”. Sí, explica la Rosa Maria, el pitjor és que aquesta dona creu que fa nosa.

La voluntària Rosa Maria i el Fidel MasrealI per molt que passin els anys i que tingui mil coses a fer i una agenda familiar plena de moments de goig amb fills i néts, la voluntària Rosa Maria sempre té un moment per recordar noms que té ben guardats com els de la Francisca,  l’Hortènsia i la Josefina, de qui ha tingut cura al llarg d’aquests darrers deu anys.

El millor de tot plegat és comprovar allò que diuen totes les mares quan neix el seu segon fill: que l’amor no és egoista i es pot repartir. I que en el cas de la Rosa Maria, en té prou i de sobres per poder-lo seguir brindant.

 

 

Tornar a l'article Testimonis de voluntaris

 
 

Butlletí

 

Aquest lloc web fa servir cookies, tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si hi continues navegant, considerem que n’acceptes l’ús. Si vols, pots canviar les teves preferències o ampliar aquesta informació.