Testimoni de la Carme Imprimeix Correu electrònic

Text i fotos: Fidel Masreal

carmebiruls1

La vellesa li ha encongit el cos, però li ha engrandit l’ànima. Té 91 anys i és voluntària d’Amics de la Gent Gran des de fa onze anys. També dóna el dinar als avis d’una residència del seu barri, a Barcelona, i ajuda una dona gallega -la seva parella lingüística- a aprendre el català. Encara treu temps per estudiar anglès i posar-se als fogons a preparar el dinar per tota la família: dos fills, quatre néts i quatre besnéts, dels quals recorda perfectament les dates d’aniversari. I només demana una cosa: que els fills tinguin una mica més de cura dels seus pares quan es fan grans. Aquest és el seu testimoni: “Vaig començar a ser voluntària als 80 anys, quan vaig deixar de fer d’àvia. Em va semblar que era el més adequat: la gent gran que està sola necessita algú que se’n recordi d’ells”.

“Formo part d’un grup de quatre voluntaris: el Jordi, l’Asun, la Conxita i jo. Cada quinze dies anem a veure una persona, li portem una mica de berenar. Quasi sempre són dones, les dones vivim més. Estan contentes de veure’ns i tenen tantes ganes de parlar que de vegades ni obrim la boca, les deixem que ens expliquin les seves dificultats, els seus inconvenients, el munt de medicines que tenen allà, el que poden i el que no poden fer. En realitat el que els falta és poder parlar.

Algunes estan soles perquè no tenen família, altres perquè la família va a veure-les, però molt de tant en tant. Algunes porten anys sense sortir de casa seva. I això sap greu perquè n’hi ha que tenen fills que podrien ajudar una mica més, en el sentit moral. Algunes àvies ho tenen tot malament: la situació econòmica, la familiar...

carmebirules2Hi ha dones que diuen que ja n’hi ha prou, que per elles ja podrien anar-se’n. És ben trist que no podent sortir de casa, ningú les vagi a veure. Sort dels serveis socials de l’Ajuntament, que els envien alguna persona, i d’Amics de la Gent Gran, que els aporta un voluntari, a banda del nostre grup de tertúlies. Malgrat tot, aquestes dones transmeten bona voluntat i afecte, i ens descriuen històries de vida, de quan eren joves. Ens demanen que ens en recordem d’anar-les a veure.

Els seus fills tenen les seves ocupacions i amb això s’aïllen una mica. N’hi ha que no hi van gaire, altres que ja no hi van, si saben que algú ja se’n cuida. Diuen: ja ens diran si passa alguna cosa. Fins i tot hi ha fills que no volen que els diguin res si els avis es moren. T’imagines? No volen ni saber-ho. Hi ha casos, d’aquests. No sé perquè. Si el fill fos com cal, els aniria a veure de tant en tant. Sembla que els representa una obligació que els destorba. És indesitjable, això no s’ha de fer. Això no s’ha de fer, són els teus pares... és la teva mare.

Hi ha molt voluntaris joves, i això fa il·lusió, és un bon senyal. I demostra bona voluntat, fan un molt bon servei i no paren d’ajudar, de fer tot el que veuen que han de fer, amb molta il·lusió.

La situació és molt diferent que abans, ara la gent se’n va de casa, i abans la família estava tota a casa: el matrimoni, els nens, els avis, fins i tot els tiets solters... Ara tot això no existeix. Jo no ho trobava pas malament com estava abans. Soc de l’Empordà, i tenia molt bona relació amb la meva família, amb els germans, que ja no me’n queda cap.

La meva tasca de voluntariat em surt del cor. Estimes la gent i penses que, si se’ls pot ajudar, és una bona cosa. Jo ho miro així. Col•laboro en un residència d’avis del barri, els dono el dinar. No diuen res, però mengen i van vivint. El dia que deixin de menjar, en quatre dies no hi seran.

carmebirules3Que qui em cuida a mi? Estic sola, el meu marit va morir el febrer del 93. Però tinc un fill que viu molt a prop de casa, i una filla que també està a vuit o nou minuts caminant. No falta la telefonada cada nit. Jo prefereixo estar a casa que anar-me’n a casa d’ells a donar feina, encara que ells diuen que això no es pot dir.

Vaig ser professora de grec i llatí durant 35 anys, i en fa 27 que estic jubilada. I des de llavors procuro fer el que puc pels altres, i així seguiré.”

La Carme parla així: breument, clara i directa, explicant amb naturalitat una vida extraordinària de servei als altres i als seus valors. Els seus ulls, els seus gestos, desprenen tendresa i bonhomia. I com ella mateixa diu, pensa seguir així per molts anys. La seva agenda continua plena, com la seva voluntat. Amb les fotografies de tota la seva família al menjador, i l’ajuda d’un bastó, no hi ha res que se li resisteixi a una dona que va ser capaç de treure’s el carnet de conduir als 64 anys. Quan es va jubilar, els alumnes de 2n i 3r de BUP li van dedicar una placa agraint-li que els hagués fet estimar les llengües clàssiques “suau i pacientment”. Així és la Carme, una dona menuda amb una immensa capacitat de treballar amb suavitat i paciència pels altres.

 

 

Tornar a l'article Testimonis de voluntaris

 
 

Butlletí

 

Aquest lloc web fa servir cookies, tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si hi continues navegant, considerem que n’acceptes l’ús. Si vols, pots canviar les teves preferències o ampliar aquesta informació.